MEDICINA i ARQUITECTURA BARCELONA
Rutes
Medicina a l'Eixample
1. Casa de Lactància
(Gran Via de la Corts Catalanes, 477)
Casa de la Lactància-Institut Municipal de Maternologia construïda el 1913, obra dels arquitectes Antoni de Falguera i Pere Falqués.
L’estat liberal s’anà fonamentant en un cos doctrinal que havia de transformar el vell món. Les lleis de beneficència i sanitat promulgades al llarg del segle XIX havien de renovar les pràctiques mèdiques i assistencials. Això comportà la incorporació d’un nou llenguatge arquitectònic, fonamentat en el diàleg entre professionals de l’arquitectura i de la medicina.
L’Hospital general de Barcelona esdevingué en aquells propòsits transformadors un veritable objectiu. Els nens i els malalts mentals foren els primers col·lectius que havien de permetre iniciar la descongestió de l’hospital. Davant la greu mortalitat infantil i maternal que hi havia a la Barcelona obrera de finals del segle XIX, l'any 1907, l'Ajuntament va fundar la Casa de Lactància-Institut Municipal de Maternologia. Aquest centre incloïa un consultori d'embarassades i un espai d'alimentació i cura per als nadons. El 1913, el servei es va traslladar a un edifici nou, situat a la Gran Via de les Corts Catalanes. La pressió demogràfica i social havia estat aleshores decisiva.
La Casa de Lactància es va tancar el 1981. L'edifici, un cop restaurat, allotja un casal per a la tercera edat.
Informació per peu de fotografia: Al coronament de la façana, hi ha un relleu esculpit per Eusebi Arnau: una llevadora, i no una Mare de Déu de la Llet, com era costum, alleta amb un biberó una criatura.
2. Hospital del Sagrat Cor
(Viladomat, 288)
Establiment inaugurat el 1883, obra de l’arquitecte Geroni Granell.
La ciutat de Barcelona s’incorporà lentament a els canvis que tingueren lloc arreu del món occidental a diferents ritmes, al segle XIX. La crisi de caràcter general que afectava l’Hospital de Santa Creu, en un context de creixement demogràfic i de transformació urbanística, donà lloc a diferents solucions. L’enderrocament de les muralles (1854) i l’aprovació del pla Cerdà (1859) havien de permetre revelar la ciutat moderna.
Les primeres respostes a aquelles necessitats vingueren de la iniciativa privada, que ja havien mostrat la possibilitat d’altres condicions de comoditat, de tracte i de servei en institucions. Per exemple, un grup de dones de l’alta burgesia barcelonina va patrocinar la creació del primer gran hospital de l’Eixample, el de Nostra Senyora del Sagrat Cor (1878), que acollia alhora malalts de beneficència i de pagament. L’edifici conegué diverses ampliacions en les dues dècades següents; hi destacava a la planta baixa la sala d’operacions, que definí l’orientació quirúrgica de l’hospital de la mà del Dr. Salvador Cardenal, divulgador del fenomen antisèptic. Alhora el centre incorporà un dels primers serveis d’oftalmologia, que quedà incorporat com a càtedra lliure a l’efímer projecte de la Universitat autònoma de 1933.
Actualment és l’Hospital Universitari del Sagrat Cor té l’entrada pel carrer Viladomat.
3. Hospital Clínic
(Villarroel, 170)
Obra dels arquitectes Ignasi C. Bartrolí (1881) i Josep Domènech Estapà (1888).
La primera gran transformació hospitalària fou pensada des de la Universitat de Barcelona, a finals dels anys 1870, quan es plantejà la necessitat d’un nou hospital docent, amb capacitat per a Facultat de Medicina i per a Hospital Clínic. El camí fins la inauguració de totes dues institucions el 1906.
Fonamentat en les directrius donades pel claustre de Medicina, el projecte inicial de l’arquitecte Ignasi C. Bartrolí (1881) va anar canviant al llarg del temps; la direcció d’obres (1888) fou encarregada a l’arquitecte Josep Domènech Estapà.
Finalment s’aconseguí una estructura de pavellons paral·lels de planta baixa i un pis, basat en els ideals higienistes de bona il·luminació i generosa ventilació.
L’Hospital Clínic a la banda esquerra de l’Eixample barcelonès ha fet el camí cap a una de les primeres referències europees superant moltes dificultats, de tota mena d’ordres. D’entre aquestes, les d’adaptar les instal·lacions d’un establiment centenari a les noves demandes de la societat, tot ocupant nous edificis a illes del voltant, així com gestionant noves fórmules d’inversió per aprofundir l’alt nivell de recerca ja assolit.
4. Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona
(Casanova, 141-149)
El mateix edifici que l’Hospital Clínic, obra dels arquitectes Ignasi C. Bartrolí (1881) i Josep Domènech Estapà (1888).
En el context del nou ordre burgès i liberal, la ciutat de Barcelona va veure com es definia un nou model d’hospital, una institució pròpiament mèdica, en la que la medicina universitària havia de fonamentar la seva hegemonia. La patologia i la clínica desenvolupades al llarg del segle XIX donaren una explicació de les malalties com a trastorns que responien a causes naturals específiques i que es palesaven mitjançant un conjunt de signes físics, químics i biològics objectivables i mesurables. Aquest procés ha estat conegut com a medicina hospitalària o anatomoclínica i de laboratori. Això comportà una constant adaptació estructural de la institució hospitalària, una suma d’escenaris de producció de nous coneixements: la capçalera del malalt, la sala de disseccions, els laboratoris, els gabinets fotogràfics i radiològics, etc.
La primera gran transformació hospitalària fou pensada des de la Universitat de Barcelona, a finals dels anys 1870, quan es plantejà la necessitat d’un nou hospital docent, amb capacitat per a Facultat de Medicina i per a Hospital Clínic. El camí fins la inauguració de totes dues institucions el 1906.
onamentat en les directrius donades pel claustre de Medicina, el projecte inicial de l’arquitecte Ignasi C. Bartrolí (1881) va anar canviant al llarg del temps; la direcció d’obres (1888) fou encarregada a l’arquitecte Josep Domènech Estapà.
La necessitat de trobar un espai per a l’ensenyament i l’estudi de la medicina feia palesa la crisi de l’establiment universitari. La futura facultat recuperà un neoclassicisme monumentalista de grans aules, escalinates i amfiteatres.
Des del carrer Casanova, en un edifici compartit amb l’Hospital Clínic, es troba la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
5. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
(Sant Antoni M. Claret, 167)
Edifici d’estil modernista de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner ideat el 1902 i acabat el 1930.
Al llarg de la primera meitat del segle XIX, la crisi de l’estat absolutista havia de donar pas, de manera sagnant, al nou estat liberal. Alhora, a la ciutat de Barcelona floria el comerç i les noves indústries manufactureres, tot atraient un gran volum de població. Emmurallada, la nova ciutat havia trobat els límits, era necessària una transformació radical i calia conjugar ordre i higiene: l’hospital de Santa Creu esdevingué un dels centres d’atenció que calia millorar.
En el canvi de segle a la projecció de l’Eixample, la ciutat va incorporar com a barris propis els municipis veïns (1897), que completà després amb els d’Horta (1904) i Sarrià (1921). Uns barris que mostraven una marcada identificació amb el seu caràcter industrial o residencial. La urbanització i industrialització expliquen la duplicació de la població en el primer terç del segle, fins arribar al milió d’habitants el 1930. Aquests canvis socials i urbans crearen o aprofundiren certes exigències en matèria de serveis.
Una solució externa a la crisi general que patia l’Hospital de la Santa Creu va arribar a partir de la deixa testamentària que féu el patrici barcelonès Pau Gil (1892), tot obligant a la construcció d’un nou hospital, amb el nom de Sant Pau, per a un miler de malalts. Lluís Domènech i Montaner fou encarregat del projecte, que forní a partir de la visita a un gran nombre d’hospitals europeus. Es trobà un lloc adient al Guinardó i el 1902 es col·locà la primera pedra. No obstant això, les obres s’allargaren per diferents motius i els pavellons s’acabaren de manera progressiva entre els anys 1914 i 1930. El nou Hospital de Santa Creu i Sant Pau es fonamentà en els principis higienistes, si bé fugint d’un estil monumentalista, adoptà el model d’hospital-jardí, amb pavellons de planta i un pis, independents, comunicats però per galeries subterrànies, tot fugint de l’aglomeració de malalts i cercant els espais lliures. El canvi d’orientació de -45º respecte l’ordenació del Pla Cerdà obeïa al propòsit higienista d’aprofitament de la llum i el calor solar. El conjunt hospitalari esdevingué paradigma dels ideals estètics modernistes, tot assolint l’objectiu d’art total.
La constant renovació de l’hospital s’ha culminat amb la inauguració del Nou Hospital de Sant de Sant Pau situat a la part nord del terreny que ocupen els pavellons modernistes de Domènech i Montaner.